Fronteres (i V)

Avui fa 20 anys que va caure una de les fronteres més emblemàtiques de la història. Un mur que no només separava fisicament una ciutat i dos estats sobirans. Era tot un símbol: la divisòria entre llibertat i opressió; entre democràcia i totalitarisme; entre dos sistemes polítics i econòmics antagònics.

I fa més de 60 anys que Stefan Zweig, un home que no va suportar veure i viure un altre totalitarisme anomenat nazisme, va escriure el següent sobre les fronteres:

"Vam cridar d'alegria a Viena quan Blériot sobrevolà el Canal de la Mànega, com si fos un heroi a casa nostra; l'orgull pels triomfs de la nostra tècnica i de la nostra ciència, que se succeïen hora rere hora, va fer néixer per primera vegada un sentiment europeu comú, una consciència nacional europea. Que absurdes, ens dèiem, aquelles fronteres, si un avió les podia superar fàcilment, gairebé com si fos un joc! Que provincianes i artificials, aquelles barreres duaneres i aquells policies de fronteres! Quina contradicció amb l'esperit dels temps, que desitja visiblement unió i fraternitat universal!"

I actualment, en plena globalització, quin és l'esperit dels temps? Quin és el futur de les multiples fronteres que, ai paradoxa, encara perduren o bé es basteixen diariament?

Morir d'èxit

Parla Antoni Puigverd de Girona i de l'exemple dels germans Roca, propietaris del reconegut restaurant "El Celler de Can Roca". Un toc d'alerta sobre la ciutat -i Catalunya- que em faig meu. Comença a ser hora d'oblidar el vell "Girona rai" i d'escriure un nou relat de ciutat.

clipped from www.lavanguardia.es Girona es una bella conocida. Restaurado su cutis de piedra antigua, es una de las ciudades con mayor atractivo de la antigua Vía Augusta, una ruta que, desde los tiempos romanos, conecta el mediterráneo con la Europa continental. Pero está en riesgo de morir de éxito. Las fiestas de este año coinciden con la próxima inauguración de un enorme centro de funcionarios de la Generalitat, en el antiguo hospital de Santa Caterina. La ciudad está en riesgo de retornar a la siesta pasiva de la vieja capital de provincias. De la misma manera que Catalunya puede regresar a la decadencia. Girona y Catalunya podrían estar olvidando que todo lo que no sea educación, trabajo, rigor y constancia es una colosal pérdida de tiempo y energía.

Capitals verdes d'Europa: el cas d'Estocolm

Fa pocs dies, a través del Twitter de la delegació a Catalunya de la Comissió Europea, vaig saber que s'obria la convocatòria, dirigida a ciutats europees (UE, EEE i països candidats) de més de 200.000 habitants, per optar a ser la Capital Verda d'Europa. Aquest guardó, ideat durant la trobada de Tallinn del 2006, premia les ciutat que destaquen en la seva aposta per la sostenibilitat urbana, en un moment històric on proliferen tot un seguit d'iniciatives innovadores en aquest sentit arreu del continent.

Entre moltes d'aquestes iniciatives es pot destacar la d'Estocolm, ciutat que precisament fou escollida Capital Verda d'Europa del 2010. Anomenada "la Venècia del nord" (amb permís de Sant Petersburg), la capital sueca -governada per una coalició entre conservadors, liberals, cristianodemòcrates i centristes-, ha engegat una ambiciosa estratègia urbana que té com a símbol un element que no hi manca: l'aigua. Sobretot, i pel que fa a l'aspecte de l'urbanisme sostenible, Estocolm s'ha fet internacionalment reconeguda des de la construcció del nou barri de Hammarby Sjöstad (la "ciutat del llac Hammarby"), situat al sud del centre urbà.

La història recent de Hammarby Sjöstad és curiosa. A finals dels 80 era una petita zona portuària en decadència, on també s'hi desenvolupaven activitats industrials de baix valor afegit. Després de presentar Estocolm com a ciutat candidata per acollir els Jocs Olímpics del 2004, les autoritats del moment van pensar en situar-hi la vila olímpica, tot aprofitant l'avinentesa per regenerar l'espai, d'unes 200 hectàrees, situat en un entorn de gran bellesa natural. Després que, finalment, els JJ.OO anessin a parar a Atenes, el projecte es va reconduir per tal d'encabir-hi un nou barri on hi haurien de viure unes 25.000 persones. La compacitat urbana, les densitats mitjanes i l'oferta de llocs de treball i de serveis existents en el barri, juntament amb un transport públic de qualitat, són mesures que ja podem considerar estàndards dins del que s'anomena "urbanisme sostenible", igual que d'altres de caràcter més arquitectònic. Tanmatex, el que crida més l'atenció de Hammarby Sjöstad és el que s'ha batejat com a "Hammarby Model", un complex sistema integrat de producció d'energia i gestió de residus i aigua d'alta tecnologia. La web de Hammarby Sjöstad mostra un esquema informatiu sobre el seu funcionament.

Després de conèixer el cas, entenc perfectament que Estocolm hagi estat escollida Capital Verda Europea d'aquest 2010. A la vegada, es tracta d'un cas que exemplifica que el repte de la sostenibilitat no és monopoli de cap ideologia ni quelcom buit de contingut. Davant de tot, responsabilitat i sentit comú.

Ciutats a escala humana

En un dels seus darrers posts, en Manu Fernandez ens animava, a mi a i a altres bloggers, de participar en un "experiment" que tenia com a objectiu respondre la pregunta -Com entenem l'escala humana en les nostres reflexions, treballs i projectes?-

Al llegir la qüestió, de seguida em va venir al cap una entrevista a l'arquitecte Joan Sabaté apareguda a la darrera revista d'Òmnium Cultural. Aquest, tot contestant la pregunta "Els arquitectes són estrelles al nostre país?" que li formulava el periodista Oriol Lladó, deia el següent:

"Això és fruit del paper que en aquests moments ha assumit l'arquitectura com a objecte de glamur i ostentació, i es dóna en major o menor mesura a tot el món. Hi ha un cert mite de l'arquitecte com a artista total, i per tant com a individu dotat d'una capacitat quasi il·limitada per realitzar els seus sòmnis -fixeu-vos que les obres més admirades es descriuen a partir de la dificultat per ser fetes, les dimensions colossals o els milions d'euros gastats. Es tracta d'un fenomen propi de les situacions de crisi, en el qual les persones necessitem crear referents que ens ajudin a sentir-nos menys vulnerables, a imaginar mites de poder o emmirallar-nos. La mateixa evolució de les coses ens durà a apreciar més l'adequació de les solucions que no pas l'efectisme de les formes."

No puc estar més d'acord amb les afirmacions de Sabaté. Sempre he desconfiat dels "arquitectes estrella", sovint presoners de la seva vanitat i, per això mateix, moltes vegades incapaços de veure més enllà de la seva pròpia obra. La repetició continua de models i formes arquitectòniques arreu del planeta acaba suposant una homogeneització cultural; la reproducció i repetició dels mateixos paisatges urbans independentment de la història i de la identitat del lloc. La particularitat, allò que ens fa diferents com a comunitat humana, es perd en benefici d'un cosmopolitisme malentès i empobridor. En primer lloc, doncs, una ciutat a escala humana ha de ser capaç de crear el seu propi paisatge en base a referents estètics endogens, sense que això signifiqui renunciar a la innovació i caure en un conservadorisme tronat.

Dit això, l'urbanisme, la construcció de la ciutat, també ha d'abandonar certes actituds. No val tancar-se en un despatx sense trepitjar carrer i conèixer el paisatge, físic i humà. La caricatura del tècnic tancat en un despatx i només pendent del GIS, de l'Autocad o d'eines per l'estil, té quelcom de real. Tot projecte o pla requereix de la participació de la població, en els termes que he descrit en el post anterior. Admiro aquells i aquelles que projecten i creen entenent que les persones, la ciutadania, seran les usuàries habituals i busquen millorar la seva qualitat de vida. Res de visons utòpiques, sinó realisme propi del dia a dia. A vegades -només a vegades-, els petits detalls són el més important. Penso en un antic post que vaig escriure el març del 2008, on parlava de l'accessibilitat quotidiana a l'entorn urbà, sobretot per part dels qui pateixen problemes de mobilitat. El testimoni de l'arquitecta Marta Bordas és un document de gran vàlua (veure video).

Una ciutat, o és a a escala humana o deixa de ser ciutat. Més clar, impossible.

Urbanisme, democràcia i participació ciutadana

"Tot i les dificultats i riscos evidents (vivim en una societat complexa), la democratització dels processos de planificació és essencial, sobretot en un moment en que hi ha un auge en l'interès sobre tot el que són plans, programes i projectes amb dimensió espacial. Un dels tants reptes que hi ha damunt la taula."

NSF, 4 d'agost de 2009

Just el passat mes d'agost parlava de l'experiència de Planning Aid, un grup de consultors independents que es dediquen a assessorar, de manera gratuïta, a comunitats i a indivuals sobre aspectes relacionats amb el planejament territorial i urbanístic. Concluïa el post amb el paràgraf que reprodueixo a l'encapçalament, on volia fer esment de la complexitat d'introduïr mètodes de participació ciutadana -d'implicació activa de les persones- durant el procés de planificació, sense que aquesta es redueixi a la simple redacció d'esmenes a posteriori.

Tot això m'ha vingut al cap després de llegir un article del diari Público publicat dilluns passat, dia 12 d'octubre. Sota el títol de "Jean Nouvel pierde altura" es relata el cas del nou gratacels projectat per l'arquitecte francès Jean Nouvel (el mateix de la Torre Agbar de Barcelona), que, degut a una ordre de la Comissió d'Urbanisme de Nova York, s'ha vist obligat a rebaixar l'alçada en 60 metres. La resolució de la Comissió ve motivada per la oposició ciutadana al projecte, en una ciutat, Nova York, que compta amb una llarga i fecunda tradició de conflictivitat entre administració i veïns resultat de grans plans urbanístics. Només cal recordar la lluita que es va produïr als anys 50 entre el que aleshores era cap d'urbanisme de Nova York, Robert Moses (1888-1981) i una activa veïna de West Greenwich Village anomenada Jane Jacobs (1916-2006), esdevinguda una de les teòriques urbanes més influents de l'actualitat.

Tanmateix, l'article de Público va molt més enllà de descriure aquest cas concret, ja que posa sobre la taula una apassionant polèmica que es viu a moltes ciutats i metròpolis del planeta. Diverses qüestions de gran calat, com la densitat, la iconografia urbana o el policentrisme, es tracten de manera esquemàtica, sempre amb el concepte de sostenibilitat com a rerefons obligat. El que m'ha cridat més l'atenció, però, i que m'ha motivat a escriure aquest post, és la part final de l'article, quan el sociòleg José Maria Ezquiaga afirma que "El riesgo de la participación social en temas urbanísticos es su vertiente conservadora, que puede ser refractaria a la experimentación y a la innovación estética", abans de matitzar que ell "prefiere un control conservador de la ciudadanía que una ejecución política unilateral". Encara que no s'especifica a que es refereix amb "control conservador", Ezquiaga planteja un tema cabdal i no resolt, si és que realment és possible de resoldre. Tècnics, polítics i ciutadans no sempre parlen el mateix llenguatge i, el que és més important, masses vegades treballen d'esquenes els uns als altres. Tot i que admeto que la gestió de la complexitat és, valgui'm la redundància, quelcom complex, només mitjançant un diàleg franc des de bon inici serà possible encaminar els plans i projectes cap a bon port. Potser no cal ni embrancar-se en els costosos, feixucs i a voltes desprestigiats processos participatius, sinó tan sols en assentar les parts unes davant les altres per parlar i discutir, tantes vegades com faci falta i sense amagar informació. Si s'arriba a acords, bé. Si no, també. Consti que no parlo de democràcia directa ni d'experiments semblants. La decisió final, mal pesi a alguns, ha de ser dels polítics, dels representants escollits pel poble. Penso en Giovanni Sartori i en les seves 30 lliçons sobre la democràcia:

"Ahora bien, la invitación a 'participar más' es meritoria; pero si se hincha desmedidamente, como si toda la democracia pudiese resolverse en la participación, és una recaída infantil (como habría dicho Lenin). Y es tambien una recaída no sólo impracticable de hecho, sino también conceptualmente peligrosa, que nos propone a un ciudadano que vive para servir a la democracia, en lugar de una democracia que existe para servir al ciudadano"

Yvette Barbaza (1919-2009)

"El paisatge és com un llibre obert, és el millor lloc on l'ésser humà ha escrit la seva història"

YB

El seu traspàs, ocorregut el mes d'agost, ha passat gairebé desapercebut. No ha estat fins avui que me n'he assabentat, mitjançant la magnífica nota necrològica que Joaquim Roglan ha escrit a les pàgines de La Vanguardia. Aquesta geògrafa humanista, la dama de la Costa Brava com l'han anomenada, deixa un llegat immens que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. "Creia que els catalans aguantarien més..." va dir amb desencís i amargor després de presenciar la salvatge transformació del paisatge de la Costa Brava, aquesta Costa Brava que enguany celebra 100 anys. Coses del destí, que la seva mort s'hagi produït precisament a l'any del centenari.

El proper mes tenia previst passar als alumnes el documental "Els límits de la Costa Brava" (2003), que compta amb la seva intervenció com a eix central. Que ara serveixi també de petit homenatge personal.

El front marítim de Barcelona com a símbol de catalanitat?

A través de Planetizen he accedit a una interessant entrevista a Guy Julier, professor de disseny urbà a la Universitat de Leeds. Entre d'altres, aquest fa una crítica a la generalització dels models de "waterfront" que han proliferat a moltes ciutats d'Estats Units i d'Europa, sobretot al Regne Unit (amb el cas dels docklands londinencs com a exemple paradigmàtic). En un moment de l'entrevista, Julier parla de Barcelona i del seu front marítim com a projecte reeixit i ben connectat amb la resta de la ciutat, contraposant-lo, precisament, als docklands de Londres. Des del seu punt de vista, l'exit de Barcelona radica en haver sabut relligar la ciutat seguint un discurs polític de fons, basat en la catalanitat i en l'obertura a Europa, deixant enrere Espanya i Madrid.

Personalment, és la primera vegada que sento aquesta interpretació. I en discrepo. Més enllà de que el port vell també va ser criticat per reproduir sense miraments exemples de "waterfront" forans, Barcelona certament va voler crear un espai simbòlic i recrear una imatge pròpia, però aquesta es devia a Barcelona i només a Barcelona. Ciutat europea i ciutat mediterrània, però res més. Al cap i a la fi, l'origen d'una marca-ciutat que ens és més que coneguda. Catalunya? I don't know.

clipped from prodesign.co.nz If you do waterfront development in the standard formats, I think that it’s run it’s course and lets do something different, lets think of a harbourside development as part of a wider city plan, in terms of what a city might be about. In Barcelona they were able to do it, they had a political resonance because their opening up of their waterfront was about the orientation of the city across the Mediterranean to the rest of Europe. What Barcelona really wanted was to turn their back on Madrid and the rest of Spain and say “we are Catalan, we are European and we are outward looking” across the sea to Italy and France and so on. They were able to do something symbolic with it